 |
Feia molts anys que tenia la gran il·lusió d’anar a Itàlia i, concretament, a Roma. Es tracta d’una població única que mereix ser visitada i gaudida amb molt d’interès i dedicació per la molta història que té al darrere. A mi, tanmateix, no em movia tant la necessitat de submergir-me en aquell passat amb llums i ombres representat, en bona part, per la pedra, sinó que la meva necessitat de trepitjar aquella ciutat-monument passava per uns éssers pels que sento devoció.
Sí, sóc conscient que no cal fer tants quilòmetres per trobar-me colònies de gats, però la situació d’aquests magnífics felins a la ciutat romana mereix ser vista i, sobretot, tocada. Coneixia molt bé, abans del viatge, que aquests animals tenen un tracte especial per part dels seus conciutadans i també, és clar, pels turistes. Són animals protegits per la llei i considerats patrimoni biocultural. Potser per això mateix estem parlant de més de tres-cents mil exemplars repartits per les més de cinquanta àrees, o gattare.
Poc després de trepitjar l’aeroport de Fiumicino (fins i tot el nom fa pensar en els “mici” o gats, en italià) em vaig dirigir cap al centre de Roma, on tenia l’hotel esperant-me. Pel camí, però, no vaig poder estar-me de demanar al taxista que em portés primer a veure el famós “Largo di Torre Argentina”, la més gran colònia de gats a Roma, situada en unes espectaculars ruïnes d’un temple i residència de Juli Cèsar, a l’entorn dels anys 40 abans de Crist.
Certament, reconec que em vaig fixar poc en les ruïnes i molt en els preciosos exemplars de mixos que hi habiten amb tota tranquil·litat i, fins i tot, amb una gran pau d’esperit. Un estat d’assossec que em van transmetre de seguida, després d’un dia certament atrafegat entre corredisses i esperes eternes en aeroports per problemes tècnics de darrera hora. M’hi hauria quedat hores i hores en aquell indret gairebé màgic, però la cara del “tassista” em donava a entendre que ja trobaria millor ocasió per esplaiar-me en una nova, i més pausada, visita a aquell lloc encantador.
El més fantàstic d’aquella convivència entre persones i felins en la capital romana és, sens dubte, la gran harmonia amb què es produeix. Els gats són part important de Roma des de temps immemorials. Sembla ser que ja en temps de l’Imperi formaven part de l’escenari ciutadà donat que protegien els graners de les rates. Amb els anys, però, van acabar tenint, com deia abans, un estatus important i ara mateix no s’entendria Roma sense la seva peluda i elegant presència. Potser per tot això, en la segona aproximació a aquell món nou per a mi, mirar-los, tocar-los -els que es deixaven, parlar amb ells -amb el meu italià macarrònic, em va fer sentir gairebé com un romà més. No m’hauria fet res quedar-me a viure una temporada a Itàlia i fer-me amic de tots ells.
-Ma che bel gatto! Mi piace un sacco! Ha un nome?
[Però quin gat més bonic! M’encanta! Té nom?]
-Certo! Si chiama Buffo e ha due anni. La sua mamma è quella lì...
[I tant! Es diu Buffo i té dos anys. La seva mare és aquella d’allà...]
De seguit vaig establir conversa amb una “gattara” de les que sovint s’encarreguen de tenir aquests animals contents, satisfets i, sobretot, sans. Certament l’aspecte de Buffo era espectacular. Em vaig enamorar ràpidament d’ell. Em va inspirar una tendresa que em creà una gran necessitat d’apropar-m’hi. Per fortuna, no va presentar cap resistència a la meva, ho confesso, massa acusada i maldestre voluntat d’acaronar-lo. Tenia un pèl suau que entusiasmava tan sols al primer contacte. La cara era més harmoniosa que l’obra sencera del Michelangelo. M’hauria encantat donar-li una casa i tenir amb mi un tros de l’extraordinària història felina de Roma.
No vaig passar-me totes les hores de tots els dies de vacances en aquella colònia meravellosa, però sí que diàriament feia una visita a la recerca, sobretot, del meu –ja me’l considerava propi– bello Buffo. Xerrant amb un i altre, vaig saber que en aquella colònia hi havia l’anomenada “Associazione Culturale Colonia Felina di Torre Argentina” que, a partir de les donacions de ciutadans i institucions, s’encarregava d’alimentar-los, donar-los serveis veterinaris, esterilitzar-los per controlar la colònia i, finalment, i feliçment, a tirar endavant adopcions d’aquells meravellosos felinus romanus.
La paraula adopció em va semblar més bonica que mai, mentre que per enèsima vegada acaronava, amb devoció gairebé malaltissa, el meu animalet romà. Sí, estava fermament decidit a portar-lo cap a Catalunya i faria tot el que calgués per fer-ho possible. Un cop de fortuna em va portar a fer gran amistat justament amb la presidenta de l’”Assoziacione”. Sense saber-ho, doncs, m’havia anat preparant el terreny per fer realitat aquell anhel tan profund.
Quina immensa felicitat quan vaig sentir que aquell extraordinari animal passava a estar sota la meva protecció. Quan l’Eliana, la presidenta, li va comunicar que deixava la colònia per marxar amb mi de viatge i que ara esdevindria català, em va mirar de fit a fit amb un lleu moviment de cap, es va llepar durant uns segons la maneta dreta i va donar la seva conformitat amb un lleu “miao”, amb accent clarament romà, que em va omplir d’alegria, si és que quedava marge per a engreixar, encara més, un sentiment inigualable de felicitat.
Tota aquesta gran joia, però, es va veure trasbalsada durament el viatge de retorn. Per desgràcia, em vaig veure obligat a embarcar en un avió diferent al de Buffo i això va comportar un terrible problema ja que, un cop a l’aeroport de Prat, vàrem descobrir que un fatal error havia fet que el meu gat s’hagués perdut, en mig dels moltíssims vols amb infinitat de destinacions internacionals, com si fos una vulgar maleta vella i sense valor.
Després d’hores d’angoixa i desesperació inacabables a l’aeroport, em vaig veure obligat a anar-me’n cap a casa. L’entrada a la meva llar va ser molt dolorosa. M’havia fet mentalment la imatge de l’arribada junts. La realitat, desgraciadament, era molt diferent de la imaginada ja que, a més, no sabia ni si el tornaria a veure algun dia.
A altes hores de la matinada, en mig d’un silenci tens, només trencat de tant en tant per la meva veu maleint aquella situació, va sonar el telèfon. Darrera de l’aparell telefònic, una treballadora de la companyia aèria em va fer saber una important novetat. S’havia localitzat el meu Buffo i ja estava al Prat. Quina gran alegria, quina immensa pressa per arribar-hi i abraçar-lo fort. I així va ser! El Buffo m’esperava, aparentment tranquil, menjant una galeta de carn en braços d’una treballadora de l’aeroport. El vaig abraçar amb tanta força que fins es va irritar una mica. Perdoneu-me, però juraria que va dir "collons" !?
 |
| BUFFO E SUA MAMMA ESCOLTAR ► Mina e Riccardo Cocciante -> Amore |
Comentarios
Publicar un comentario