[1/10]
El Marc acabava d’iniciar la
baralla habitual amb la planxa, tot intentant de deixar una camisa de viscosa
en condicions, quan va sonar el timbre de l’intèrfon de la casa amb un to que
li va semblar fins agradable.
-Com n’és d’horrorós això de planxar!
És una de les pitjors feines de casa, juntament amb passar l’escombreta pel
wàter i treure els pèls de la banyera... Qui és?
-Papa, sóc l’Eva!
El posat del Marc va canviar de
seguit. S’estimava molt la seva filla. Lamentablement, arrel del seu amistós
divorci de la Jordina, la veia molt poc. La va rebre amb una gran abraçada
emocionada i un petó sense fi.
-Para para, papa, que m’ofegues!
-És que t’estimo molt, filla
meva. Et veig tan poc que vull aprofitar al màxim les estones que estem junts.
Per què no et quedes a dinar?
-Què em faràs?
-Et prepararé una d’aquelles
extraordinàries pizzes de xocolata i alvocat que et feia quan vivíem junts! A
que ja t’has decidit?
-Sí, i tant que m’he decidit! M’he
decidit a marxar corrents! Ha ha ha!
-Ha ha ha! Que graciosa que ets,
Eva. No hi ha cap dubte que has sortit al teu pare!
-Així tu no ets el meu pare? Me
l’has de presentar! Ha ha ha!
El Marc va riure grassament
davant dels acudits de la seva filla. Se la veia feliç i això per a ell era el
més important. Van dinar pizza, sí, però la margarida de tota la vida amb molta
mozzarella. Entre mossegada i mossegada van xerrar alegrement i distesa. Sempre
havien connectat d’una forma especial pare i filla. Rarament se’ls veia
discutir i, generalment, l’Eva acostumava a compartir els seus pensaments i
sentiments amb ell. En aquesta ocasió no va ser una excepció.
-I el tema amorós com el portem,
filla meva? Ja sé que només tens setze anys...
-Com que només! La majoria de les
meves amigues ja tenen xicot. I jo et puc explicar alguna coseta molt
interessant al respecte...
-Conta conta, filla!
-Doncs res, que he conegut un noi
que és un solet, a traves de la xarxa...
-Quina xarxa, la metropolitana?
-Ha ha ha! Que graciós! Potser sí
que ets el meu pare! Parlo de la xarxa d’Internet i, més concretament, de la xarxa social XOXXIAL, que és un lloc on la
gent es coneix, parla, comparteix música, fotos familiars o no... És fantàstic
per fer bons amics, papa, tot i que hi ha algun personatge de frenopàtic, també
s’ha de reconèixer...
-No havia sentit parlar mai de,
com ho has dit això? “social”?
-No! Es diu XOXXIAL! Si vols t’obro
un compte i pots fer amics... Ets una mica massa solitari...
-Deixa, deixa... ja me’ls faré en
viu i en directe... I ja l’has vist aquest noi tan fantàstic?
-No! Però no tardaré a fer-ho
perquè hem quedat per trobar-nos en persona ben aviat. Ja t’ho explicaré! De moment
només et diré que es diu XS...
-XS? Quin nom més estrany... Ha
ha ha!
-Són les seves inicials... Li dic
així en el xat.
-Caram, quina intriga! A veure si
un dia em dius el nom sencer.
-Tot arribarà, ha ha ha!
El dinar i la sobretaula va
continuar per aquest camí tan plaent per al dos. Per al Marc era tot un
esdeveniment rebre la seva filla i l’emoció no el va abandonar en tota la resta
del dia, fins i tot quan l’Eva se’n va tornar a la que era ara la seva casa, al
costat de la seva mare, el padrastre i un germanastre. La roba va quedar per
planxar, com gairebé sempre, i la resta de la tarda la va dedicar a llegir
novel·la negra, las seva passió literària, i a recordar i rememorar els bons
moments viscuts al costat de la seva filla. Sovint s’hi refugiava per oblidar
èpoques negres posteriors relacionades amb l’abús de l’alcohol, l’autèntic
detonant de totes les seves desgràcies. Entre elles, de bon segur, el seu
divorci de la Jordina, la mare de l’Eva. Feia poc més d’un any que havien
trencat peres, però encara no s’havia tret la seva exesposa del cap. L’estimava
profundament. Era conscient que difícilment mai la recuperaria, i més pensant
que la dona havia fet un gran casament amb un reconegut psiquiatre, deu anys
més gran que ella.
-I com et van les coses per cal Arnau,
filla meva?
Sempre que el Marc realitzava
aquesta pregunta, la resposta tardava en arribar i era invariablement la
mateixa.
-Va bé papa!
El seu pare no insistia perquè tenia
molt clar que d’aquí no la trauria de cap de les maneres. Mai no explicava res
a propòsit de la seva vida en aquella família formada pel seu padrastre, l’Adrià
i el seu germanastre, el Nil, a part de la Jordina, la mare, és clar. El Marc atribuïa
aquest silenci al disgust propi de qui ha estat arrancat de la seva família
natural i empeltat en una d’estranya. Alguns cops els empelts no funcionen. La
impressió del Marc en el cas de la seva filla era aquest. L’home comprenia clarament
que ella hagués volgut que la família, la seva família de veritat, hagués
continuat junta, però això era inviable i també ell, com la seva filla, n’havia
de plorar les tristes conseqüències.
En
arribar a casa, l’Eva es va dirigir directament a la seva habitació sense preocupar-se
de si hi havia algú més a la torre dels Arnau. La Jordina, que estava parlant a
la cuina amb la criada xilena, la Zulema, de seguit es va adonar de l’arribada
de la noia i se’n va anar amb pas accelerat al seu encontre. Sabia molt bé que
quan l’Eva es tancava a pany i forrellat dins l’habitació s’hi podia passar
hores i hores sense cap contacte amb la resta d’habitants de la casa. Hi va
arribar a temps, abans que girés la clau. Va entrar dins la cambra disposada a
parlar seriosament amb la jove.
-Estimada Eva, sóc conscient que
estàs passant una etapa difícil de la teva vida. També sé que el meu divorci del
teu pare t’ha afectat de forma clara, però hi ha coses que crec que hauries
d’intentar de millorar...
-Sí, mama!
-No comencis amb el “sí mama” habitual perquè després quan giro cua es converteix en l’acostumat “digues
el que vulguis que jo faré el que em roti”
-Sí, mama!
-Ja hi som de nou!
-Sí, mama!
-Penses dir alguna cosa més, o és
que t’has convertit en un lloro?
-Sí, mama... vull dir alguna cosa
més: Deixa’m en pau! Deixeu-me en pau tots, començant per l’imbècil amb què et
vas casar, seguint per l’idiota pervertit del seu fill i acabant per tu!
-Són part de la teva família ara!
-Doncs abans preferiria ser
parenta de l’Annibal Leckter que d’aquest parell!
-El teu comportament és totalment
intolerable filla! Jo m’he desviscut per donar-te el millor. L’Adrià t’ha
acollit com una filla i el Nil es desviu per tu. En aquesta casa no et falta de
res...
-No em facis riure! Ha ha ha! Diu
que no em falta de res! On és la família en què vaig néixer i vaig passar els
anys més feliços de la meva vida? Per què vas abandonar el papa quan més ens
necessitava. L’alcoholisme és una malaltia i aquests malalts necessiten molta
ajuda. L’últim que els convé és que els éssers estimats els girin l’esquena.
Amb una enorme força de voluntat s’està recuperant. Simplement necessitava una
oportunitat i tu no l’hi vas voler donar.
-Filla meva, ets molt injusta amb
mi. Li’n vaig donar moltes. Jo no podia suportar durant més temps la seva
agressivitat i la seva falta de respecte cap a mi. La vida al costat del teu
pare es va convertir en un infern. L’ampolla i les seves conseqüències
presidien contínuament el nostre matrimoni. No vaig tenir altra opció.
-No vas aguantar tant com dius. I
amb la teva jugada mestra amb el teu doctor et vas treure el problema de sobre i
vas fer el negoci del segle... I em temo que ja feia anys que jugaves a metges
i infermeres a la seva consulta entre pacient i pacient de debò... Quan el papa
va perdre el control amb l’alcohol vas veure l’ocasió que esperaves per guillar
de casa i no t’ho vas pensar dos cops.
La Jordina, una dona altament
impetuosa, no podia tolerar les paraules de la seva filla i va reaccionar
violentament deixant anar un mastegot directe a la galta de la jove. Aquesta va
rebre indignada l’agressió inesperada de la seva mare i entre aparatosos plors
de ràbia li va demanar que marxés. La Jordina va fer el que li va demanar la
seva filla i poc després un cop violent de la porta va precedir al soroll
inequívoc d’un pany que es va tancar de forma contundent. Poc després, la Jordina
va abandonar la casa i amb ella ningú més que l’Eva va restar-hi donat que la
criada també va deixar-la un cop finalitzat el seu horari de feina.
Al restaurant, amb la seva amiga més
coral, la Jordina celebrava l’habitual sopar mensual. Aquella nit va estar més
callada del que era habitual. L’Angelina ho va notar de seguit i no va tardar a
preguntar l’origen d’aquella preocupació que se li veia als ulls.
-No és res, Angelina. Simplement
la feina de mare que moltes vegades em ve una mica gran. La meva filla està
passant una època molt difícil amb tot això del divorci dels seus pares i no
acaba d’encaixar a la nova família. També té una edat que de per si ja és complicada
i conflictiva. Estic desesperada. No sé què fer!
-Deixa-la respirar. No la
pressionis o serà pitjor. Que ella sola vagi construint el seu espai en la nova
família. I si no s’entén massa amb el teu marit i el seu germanastre és qüestió
de temps. Si ells la tracten amb respecte tot anirà encarrilant-se. És
absolutament normal que li costi aquest enorme canvi.
-Sí, la paraula clau deu ser
“respecte”, segurament. El que no sé és fins a quin punt se la respecta en
aquella casa. Hi ha algunes actituds del seu germanastre que no m’acaben de
convèncer. Jo sé que a ella això la fa patir. Hauré de parlar amb el seu pare.
Amb el noi encara no tinc prou confiança...
Sense temps per acabar la frase,
el so conegut del seu mòbil avisant-la de l’arribada d’un nou missatge va fer
que el prengués entre les seves mans i quedés absolutament aterrida davant de la
lectura del seu contingut. Amb gran esforç ho va ensenyar a l’Angelina. Aquesta
quan ho va veure va llançar un crit d’autèntic terror que va espantar la gent
que tranquil·lament sopaven en el local, alhora que urgia la Jordina a prendre
el camí de la casa per si eren a temps d’aturar la tragèdia que estava a punt d’atrapar
aquella mare absolutament derrotada que tenia al davant. El missatge era tan
curt com contundent. Un simple i alhora terrible “Mama he decidit treure’m la vida. No ho puc suportar més!” que la
va deixar sense paraules i amb un tremolor que no li permetia ni pensar amb
coherència.
Traient forces de flaquesa van enfilar camí de
la casa on estava a punt, si no s’havia ja produït, d’ocórrer una autèntica
catàstrofe familiar. L’Angelina va prendre el volant del cotxe. Mentrestant, al
seu costat, la Jordina, de forma malaltissa, no parava de trucar la seva filla
al mòbil. Per resposta només rebia la veu enllaunada del contestador automàtic
de la noia. No es treia del cap que en aquell precís moment la seva filla podia
ser ja morta. El sentiment d’impotència era absolutament devastador. Els plors
l’encegaven, la desesperació la mortificava.
Arribaren a la casa dels Arnau en pocs
minuts. La porta de l’habitació era oberta i de seguit van descobrir la ja
inevitable desgràcia. L’Eva restava estirada immòbil al seu llit. Un bassal de
sang inundava el terra del costat del llit provinent del seu braç inert que
queia pel lateral. Un tall a les venes d’aquesta extremitat, provocat
presumptament per un cúter que tenia disposat a l’altre mà, venia a explicar com
s’havia produït la mort de la malaguanyada noia. La Jordina, com a infermera
que era, sabia molt bé que la dramàtica situació de la seva filla ja no tenia remei
però, malgrat tot, va llançar-se sobre el cos de la noia per si hi havia encara
alguna esperança de salvar-la. El seu cor ja no bategava. La va abraçar amb
totes les seves forces. Ella que l’havia portat al món, ara la veia marxar i la
desesperació que sentia era incomparable a cap sentiment que hagués tingut mai
abans. La forta impressió li va passar ràpida factura i va caure desmaiada a
terra. Angelina, companya de treball a l’hospital, va reaccionar ràpidament
intentant de recuperar aquella dona caiguda tan moralment com física. Una tasca
impossible en aquells moments tràgics per a la dona.
Poca estona més tard va arribar l’Adrià de
l’hospital, on s’havien celebrat unes renyides eleccions a la presidència.
Justament ell havia estat escollit per ostentar tan distingit càrrec. Va entrar
a la casa anomenant diverses vegades el nom de la Jordina amb la gran il·lusió
de donar-li a conèixer l’excel·lent nova. De seguit, però, el seu posat alegre
es va congelar en una cara que va esdevenir mirall del més absolut desesper. La
sorpresa el va deixar completament descol·locat. Amb esforç va prendre Jordina
en una abraçada sentida plena de dolor molt íntim, sobretot per part d’una mare
que encara no podia acceptar el que els seus ull fidelment li oferien. Les llàgrimes
sense fi de la Jordina van contagiar ràpidament el padrastre, mentre es
preguntava en veu alta si tot allò era un malson del qual els era impossible
veure el final.
En
realitat, però, més enllà de la pena per la tràgica mort de la fillastra, a l’Adrià
el preocupava un aspecte menys sentimental i més pràctic. La mort de l’Eva li
havia arruïnat un dia de joia i, el que era més tràgic per a ell encara, li
havia esguerrat la portada dels diaris locals de l’endemà. I, a més, podia
afectar greument la carrera política brillant que hom li augurava. Tenia una
barreja d’indignació, de pena i d’impotència del tot indigesta. Potser per això
es veia incapaç de trucar la policia i els serveis sanitaris i contar el
complicat panorama que tenien davant. Tanmateix sabia que ho havia de fer i no
podia tardar més.
Entrada la matinada va marcar, amb les
mans tremoloses, el número d’emergències. Mentre ho feia un nou personatge es
va presentar a l’escena del lamentable fet. Es tractava del Nil, el germanastre
de l’Eva. Venia amb una aparença molt deixada i amb alguna copa, o alguna altra
mena de droga, de més. A diferència de l’Adrià, no semblava ni molt sorprès ni
molt afectat per la imatge sense vida de la que fou durant més d’un any
germanastra seva. Els presents a la cambra varen pensar que calia buscar
l’explicació de la seva estranya reacció en l’estat lamentable en què es
trobava
-Si m’ho permeteu me’n vaig a
dormir.
-Però fill meu com pots anar a
dormir amb la teva germana cos present?
-Jo papa estic mort de son. Sento
moltíssim el que li ha passat, però jo ja no puc fer res per ella. Que descansi
en pau! Em queia prou bé, tot i que jo a ella no massa. Trobaré a faltar les
seves males cares, i alguna hòstia contundent,
quan li fotia la mà a sobre, però ara el que més trobo a faltar és el
meu llit i cap allà me’n vaig corrent que tinc un mal de cap terrible. He begut
massa! No feu soroll, si-us-plau!
-Ets un absolut imbècil, fill
meu!
El Nil va girar el cap amb gest
apàtic, va mirar el seu pare de fit a fit sense esma i va marxar arrossegant
els peus fins a la seva habitació on es va deixar anar sobre el llit com un sac
de patates. Poc després tots els presents van poder sentir els seus roncs
eloqüents. La Jordina, dins del poc que era capaç d’entendre del món que
l’envoltava, donat l’estat en què es trobava, va interpretar les paraules del
seu fillastre com una autèntica ofensa i una burla a la seva persona en uns
moments tan desgraciats. Va voler passar pàgina de seguit entenent que aquell
noi no estava en plenes facultats ni físiques ni mentals. El Nil mai no havia
estat sant de la seva devoció, i a partir d’aquell moment, encara menys.
No van tardar a presentar-se la policia i
una ambulància, a l’espera que arribés el jutge i ordenés l’aixecament del
cadàver. S’havia d’investigar la mort de l’Eva, malgrat que tots els primers
indicis fessin pensar en un suïcidi. Certament, va ser una nit molt trista per
a una part de la nova família de l’Eva, però hi havia algú que encara no coneixia
la malaguanyada sort de la seva filla: el Marc. Dintre de la desesperació que sentia
la Jordina, va pensar diverses vegades en el seu exmarit i com li ho
comunicaria. Sabia que seria un daltabaix emocional enorme per a un home que
s’havia esforçat molt per superar la seva greu addicció a l’alcohol i se
n’havia sortit, sobretot pensant en la seva filla. Com respondria ara a la
desaparició del que més estimava en aquesta vida. Va decidir que, si era capaç
de treure forces de flaquesa, el dia següent aniria a comunicar-li-ho en
persona.
L’endemà al matí, després d’haver plorat
tota la nit sense descans, la Jordina va anar fins la casa del Marc. La cara de
sorpresa de l’home va presidir l’arribada de la seva exdona. El pare de l’Eva
de seguit va intuir que alguna cosa no acabava d’anar bé pel posat derrotat de
la dona que, amb prou feines, era capaç d’aixecar la mirada del terra. Sense
embuts, Jordina va deixar anar la calamitosa novetat que li portava.
-Marc, tinc una notícia terrible!
La nostra filla... La nostra estimada filla és morta.
-Què dius, dona?
-La vàrem trobar al seu llit
sense vida...
La Jordina vocalitzava amb una gran dificultat. Tremolava d’emoció i
la pronúncia de la més senzilla de les paraules esdevenia absolutament
impossible per a ella.
-Parla Jordina... Digues-me que has
perdut el cap i que el que dius és una bogeria.
-No, desgraciadament no he perdut
la raó. Et dic la veritat.
-No pot ser! Però si ahir mateix
la vaig tenir aquí dinant amb mi i estava alegre i bé. Què li ha passat a la
meva pobra filla?
-Segurament que la teva, la
nostra filla, s’ha suïcidat!
-No pot ser! Això és impossible! L’Eva
estava feliç i il·lusionada. Fins m’havia explicat que hi havia un noi que li
agradava i amb el qual es veuria aviat. Oh, Déu meu! Digues-me que tot això no
està passant. No m’ho puc creure. La meva filla morta? El que més he estimat a
la vida no se’m pot haver escapat de les mans d’aquesta terrible manera. Quina
tragèdia, Déu meu! Crec que no podré suportar-ho. Deixa’m sol. Gràcies per
venir, Jordina. Jo sé que estàs tant desfeta com jo mateix. Després del
divorci, que va representar per a mi un autèntic daltabaix, això ja em remata.
Jo també em vull morir, de veritat!
La Jordina, tan trasbalsada com el mateix Marc,
va fer cas del que li havia demanat el seu ex-marit i se’n va anar sense afegir
res més. El pare de l’Eva, abatut i pensarós, es va deixar anar sobre el sofà
del menjador i va restar allà hores i hores en absolut silenci. La pena el
corsecava i els records viscuts amb la seva filla anaven passant per davant
d’ell al ritme de les llàgrimes que baixaven abundosament per les seves galtes
enceses. Veia escenes encavalcades sense ordre temporal lògic. Li semblava
contemplar una pel·lícula de desenvolupament intens, però de cop arribava el
final inesperat i terriblement dolorós. Estava desfet. La imatge de la seva
filla va ser tràgicament substituïda per la d’una ampolla. Ho acabava de
decidir: necessitava una copa. Li semblava tan imprescindible com l’aire que
respirava. Sabia que l’alcohol l’ajudaria a suportar tota la pena que inundava
el seu cor de pare. En la beguda es va refugiar quan va morir la seva
idolatrada mare i va quedar sol al front de la casa de pagès a l’Alt Urgell.
Ara es produïa una situació semblant i la seva reacció era exactament la
mateixa. Encegat pel dolor, es veia incapaç de recordar les conseqüències
nefastes que aquesta dependència li va portar a la vida.
Va entrar al bar com aquell que perdut enmig
del desert troba un oasi i s’hi tira de cap. Indiferent a la gent que xerrava
distretament aquí i allà es va dirigir a la barra amb una sola paraula a la
boca: “gintònic”. El cambrer no va tardar en servir-li la beguda. Ell encara va
trigar menys en posar-se el got als llavis, però quan anava a fer el primer
glop es va frenar en sec. En una taula del costat, dos homes, amb un diari
tancat en front on es podia veure la imatge de l’Adrià a la portada, parlaven
de l’enigmàtica defunció de l’Eva i de com podia afectar això la carrera
política del metge si no quedava clar com havia mort la nena. El Marc va deixar
la copa sobre la barra i se’n va anar a la taula ràpidament. Va iniciar una
conversa amb un d’ells.
-Creu vostè que no es tracta d’un
suïcidi?
-Jo no ho sé, però una noia tant
guapa... Vés a saber que va passar!
-Sóc el seu pare, sap?
-Oh, senyor, l’acompanyo en el
sentiment! Quina situació més terrible!
-Sap una cosa? Jo també dubto que
s’hagi suïcidat. Havia parlat amb ella el mateix matí i estava il·lusionada com
mai amb la possibilitat de conèixer personalment un noi que li feia el pes... I
havíem quedat per anar al cinema junts ben aviat. No em puc creure que m’hagi,
que s’hagi fet aquesta mala jugada ella mateixa!
-Més al meu favor! Vol que aquest
vell que les ha vist de tots colors li digui una cosa? La seva filla ha mort
assassinada, paraula!
El Marc va recollir les paraules
d’aquell desconegut gairebé com un dogma de fe i a partir d’aquell moment només
va viure per trobar qui suposadament li havia arrancat la vida a la seva filla.
Va deixar el bar sense tocar ni una sola gota d’alcohol. Cap droga no podia
evitar que estigués concentrat en l’àrdua feina que li esperava. Finalment
havia trobat un motiu per viure després d’aquella fortíssima batzegada que l’havia
deixat tant tocat. La pena corsecadora havia esdevingut ara força per fer
justícia a la seva filla. No tenia res a perdre. Estava disposat a tot.
Comentarios
Publicar un comentario