M’agradava tant el dos davant dels meus anys! Veure
venir el moment d’acomiadar-se d’aquest número màgic em va resultar molt
difícil de pair. Era tant com dir: “ves-te
fent a la idea que la joventut ja va dient adéu” o “benvingut al món adult i el que això representa de nefast”. No
me’n sabia avenir de veure un tres marcant la desena dels meus anys. Fins puc assegurar que una certa depressió em
va prendre l’ànim talment com si estigués entrant en la recta final de la meva
vida. Em sentia envellir per moments.
També el dia de celebració del meu aniversari
el fet d’abandonar el meravellós dos va marcar la jornada. Els meus pares,
parents i amics es van esforçar de valent per fer molt especial aquell dia tan
assenyalat, encara que per a mi ho fos amb el negre del dol. El pastís amb el
trenta dibuixat en xocolata se’m va indigestar abans de tastar-lo. Ni força per
bufar tanta espelma tenia. “És curiós que
com més espelmes hi ha al pastís del nostre aniversari, menys bufera per
apagar-les tenim”, vaig pensar mentre esbossava el primer mig somriure de
la tarda.
La sobretaula discorria amb certa
tranquil·litat i normalitat, fins que el meu cunyat, fart de cava i licors
diversos com estava, va deixar anar unes paraules suposadament a l’orella de la
meva germana, però que vaig sentir encara que fos a mitges.
-Poc s’ho imagina que viu enganyat sobre el
seu naixement...
-Calla
animal, que et sentirà i la farem bona. Has begut massa, Domènec. No tens
solució. Ets un borratxo de merda!
Aquell comentari em va deixar tan descol·locat
com inquiet. Què volia dir amb que vivia enganyat? Era tal el desconcert que no
vaig poder evitar dirigir-me a la cuina, on la meva mare estava preparant uns
cafès i li vaig plantejar el que acabava de sentir de la boca del sòmines del
meu cunyat.
-Escolta
mama: hi ha alguna cosa sobre el meu naixement que hauria de saber i desconec?
-Ai
Andreu, fill meu del meu cor, d’on treus aquestes coses?
-És
que l’imbècil del Domènec diu que he viscut enganyat...
-Sí
que és un imbècil, sí! Com es va poder casar amb ell, la Pili?
-Ara
no parlem de la Pili, parlem de mi... Què m’has de dir que no sé? És que sóc
adoptat, potser?
-Ha
ha ha! Quines barbaritats dius! Adoptat tu? Però sí ets clavadet a la tia
Esperança. De petit es pensaven que eres fill seu i jo em posava a cent. “És
fill meu i molt guapo” els deia amb cara de pocs amics...
-O
sigui que sóc fill de la tia Esperança, no?
-Que
no, que ets fill meu, collons! No facis cas d’aquell borratxo...
-Jo
faig molt de cas dels borratxos. Tenen una cosa bona: diuen el que pensen i
sovint la veritat... Bé, sembla que fuges d’estudi tota l’estona... Li
preguntaré al papa, que no se’n va tant per les branques com tu...
-No
fill meu, no fa falta. Et diré la veritat: Avui no fas trenta anys. Els fas
d’aquí un mes. L’Idiota del registre civil es va confondre i va posar 4 de
febrer quan ja érem a 4 de març.
-De
veritat? O sigui que encara en tinc 29?
-Sí,
fill sí! No volíem marejar-te i vam acordar celebrar-ho el dia que posa el teu
DNI. Ja saps la veritat.
Talment com si a un condemnat a mort li
haguessin commutat a darrera hora la pena, vaig sortir corrent de la cuina
cridant que tenia encara un mes més de vida. L’alegria era total. Davant la
seva cara d’estupefacció em vaig abraçar al meu cunyat i li vaig agrair que fos
tan idiota com era. La resta de la festa va ser meravellosa. Mai havia ballat
tant i fins em vaig acabar declarant a una amiga especial que feia mesos que ho
esperava. Potser vaig beure massa!
Vaig
viure aquell mes com si realment fos el darrer de la meva existència. Aquella
vella confusió finalment desvelada va canviar la meva vida, almenys durant un
mes. Val més això que res!
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario