No em podia creure el que veia: la meva filla,
una catalana de soca-rel, passejant
alegrement i divertida amb un noi moro i amb gel·laba. Em vaig haver de fregar
els ulls diverses vegades, però ja me’ls hauria pogut arrencar que no hauria
canviat una imatge que per a mi, com a pare que vol el millor per als seus
fills, em semblava simplement intolerable.
Mentre el disgust no feia més que créixer i
créixer, els vaig seguir fins que es van aturar a seure en un parc. Llavors
vaig aprofitar per amagar-me discretament darrere l’enorme tronc d’un
eucaliptus a escoltar de què parlaven i a mirar de cua d’ull. Ja sé que està lleig, però el perill imminent
que la meva nena s’emparentés amb la moreria i, per tant, de retruc, tota la
família caigués en la deshonra, em tenia profundament trasbalsat fins al punt
de perdre de vista les bones maneres que sempre m’havien caracteritzat com a
home recte. Era una situació
d’emergència i havia de conèixer la dimensió exacta de la tragèdia per tal de
prendre les mesures pertinents. Ja ho deia el gran Maquiavel: “el fi justifica
el mitjans”.
Poc després d’arribar al banc d’aquell recinte
verd que jo veia tirant a negre, el jove va treure quelcom d’una espècie de
butxaca i li va entregar a l’Eva. Quan ella ho va obrir se’m va caure el que em
quedava d’ànima als peus. Era un anell, aparentment d’or i diamants,
possiblement robat donat que aquell individu no tenia pinta de ser un xeic
precisament.
Amb el cor prop d’un infart mortal, vaig
decidir marxar. No era qüestió de morir amagat darrere d’un eucaliptus com un
vulgar espieta de la filla descarrilada. Ja tindria temps de llegir-li la
cartilla i tornar-la al camí recte del que desgraciadament semblava que s’havia
allunyat totalment.
L’endemà el malestar i la sospita van anar en
augment quan es va presentar al meu despatx de casa i em va demanar diners, com
d’habitual.
-I
per què són?
-Em
vull comprar uns mocadors...
-Uns
mocadors? Per al cap? Potser que et doni una mica més i et compris un burca ja
posats...
-Què
dius papà? T’has tornat boig o estàs dement ja?
-Us
vaig veure ahir amb el teu “novio” moro...
Això no ho toleraré de cap manera en aquesta casa... Els Puig mai
s’emparentaran amb la moreria. Abans passaràs per sobre del meu cadàver!
-Definitivament
has perdut el cap! Ha ha ha! Què trist! Ha ha ha!
-Doncs
a mi no em fa cap gràcia... I l’anell robat de compromís per postres...
-Però
quina pel·lícula dolenta t’has muntat? Ha ha ha! Si l’anell no era per a mi.
Era per a la meva millor amiga, l’Amira. Me l’estava ensenyant. Estan superenamorats.
Quina enveja! Val un dineral. El seu pare està forradet i ell també. Acaben de
comprar un equip de segona divisió de futbol i l’Akram en serà el
president. Volen pujar-lo a primera
invertint un piló de milions.
-És
un moret ric? Això ho canvia tot. No té cap germà disponible per a tu?
-No,
llàstima! Ha ha ha! Només té germanes, però si vols em faig lesbiana... Ha ha
ha!
-No,
això sí que no! Abans passaràs per...
-“...sobre
del meu cadàver”. Que melodramàtic que ets. I molt carca, quan t’interessa... Ha
ha ha!
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario