34. “AMOR” MALALTÍS
El lleig, lamentable i antiquat vici de fumar
em va jugar una mala passada, curiosament el dia que havia decidit de fer la
darrera cigarreta de la meva vida. Direu: “Normal,
què esperaves d’inhalar substàncies tòxiques?”. Bé, a part de la mala jugada
inevitable per a la salut, el fet de sortir a fumar al balcó em va portar a
contemplar una escena terrible en mig de la foscor de mitjanit. Ja sabem que a
la matinada tot pren una dimensió més dramàtica, però el que vaig presenciar no
es digereix bé a cap hora del dia, us ho puc ben assegurar.
Davant meu, a uns vint-i-cinc metres, en un
vell edifici d’apartaments vaig veure a través d’un finestral com clarament un
home i una dona discutien acaloradament. L’home, aparentment molt encès,
finalment es va llençar sobre la dona i van lluitar de forma desigual fins que l’agredida
es va rendir davant la força clarament superior de l’atacant. El pitjor, però,
encara estava per arribar ja que, un cop la víctima va quedar a mercè de la
violència de l’assaltant, aquest, amb un objecte de forma sospitosament
allargada a la mà, va començar a etzibar cops a la pobra víctima en el que
aterrit vaig entendre que eren ganivetades.
La
contemplació d’aquella escena de violència, aparentment criminal, em va posar
tan nerviós que la cigarreta, recent encesa, va acabar caient al carrer mentre
un tremolor inenarrable recorria tot el meu cos. Estava contemplant el que
estava contemplant? M’havia quedat adormit fumant i tot era un malson?
Lamentablement estava despert, possiblement més despert que mai.
Desconcertat i angoixat pel que acabava de
veure, vaig intentar fumar-me la cigarreta que tenia pendent per
tranquil·litzar-me, però no era capaç ni d’encendre l’encenedor, quina
paradoxa! Vaig córrer cap a l’habitació
per fer saber a la meva dona la terrible novetat ocorreguda al veïnat.
-Berta, desperta, ràpid! No t’ho creuràs...
És terrible... L’ha matada davant dels meus ulls. No m’ho puc creure...
-Julià,
que cony dius? A tu sí que et mataré! Amb lo bé que dormia jo ara... Ho hauràs
somniat.
-No,
de cap manera. Anava a fer la darrera cigarreta i no me l’he pogut ni fumar...
L’ha matat, l’ha matat cruelment davant dels meus ulls. És terrible!
-I
això on ha passat dius?
-Els
veïns de davant de casa...
-Ah
ha ha ha! Què divertit! Ha ha ha!
-Berta,
collons! Què te això de graciós?
-Són
la Nuri i el Pau... Els conec molt bé. El seu fill és alumne meu a l’insti. Són
actors de teatre i estarien assajant per a la representació de demà sobre la
violència de gènere. Actuen en una obra sobre el tema. La Nuri em va
convidar... Apa, deixa’t de fer el tonto pels balcons i vine a dormir.
Certament les seves paraules em van
tranquil·litzar, tot i que em va costar de dormir aquella nit. Les emocions
havien estat molt fortes i l’adrenalina s’havia desbocat. Em semblava clar que
eren uns grans actors.
L’endemà, mentre em dutxava, la meva dona va
entrar corrent al bany cridant de forma desaforada. No era normal en ella, per
la qual cosa em vaig espantar profundament.
-Julià,
escolta escolta què diuen a la ràdio... No m’ho puc creure!
[...]
quan el fill va arribar a les dues de la matinada es va trobar el cossos sense
vida dels seus pares. La mare presentava múltiples punyalades i l’home s’havia
dessagnat com a conseqüència d’un tall a les venes en el braç esquerre. Es dóna
la fatal circumstància que ambdós eren actors i estaven a punt d’estrenar l’obra:
O Meva O Morta, tu tries. [...]
Comentarios
Publicar un comentario