Havia sentit parlar del síndrome d’Estocolm, en
què el segrestat o segrestada acaba empatitzant tant amb el seu segrestador,
sovint desconegut, que fins l’acabava entenent i fins comprenent i tot.
Tanmateix en el meu cas va ser just a l’inrevés.
Sempre recordaré aquell inici d’estiu del 2014.
En el meu cap només hi havia lloc per al meu promès actor guapíssim i per a la
boda d’altura que estava just al tombar de la cantonada. Tanmateix, un fet
inesperat va trasbalsar aquells dies intensos de preparatius i maldecaps, també
d’alegria, propis de qui encara el seu casament posant-hi el cor i totes les
energies.
En la meva habitual caminada matinal pel
passeig marítim de la meva localitat natal, dos homes encaputxats van baixar
ràpidament d’un cotxe esportiu negre i se’m van presentar, en un tres i no res,
davant amb aparents gens bones intencions. Pràcticament sense temps de
reaccionar mínimament, un d’ells em va posar un mocador a la boca i em va
deixar sense sentit, segurament amb algun producte químic.
Vaig despertar en una gran i luxosa habitació.
El desconcert i el malestar eren totals. Per què m’havien fet allò? Pretenien
segrestar-me i demanar un rescat per mi? O volien coses més perverses i
denigrants? Mentre interrogants terribles com aquest, i d’altres de semblants,
omplien el meu cap i el meu ànim d’incertesa i fins de terror, va aparèixer en
escena un dels segrestadors. Potser amb la intenció de guanyar-se la meva
simpatia em va fer preguntes certament estranyes per a una víctima de segrest.
-Està
tot al seu gust? Què tal l’habitació? Xula, no?
-Per
què m’han segrestat? Sóc una pobre noia que està preparant la seva boda. Tot
això no té sentit.
-Bé,
lamento les molèsties. Vol veure la resta de la casa?
-Però
quina presa de pèl és això? M’han segrestat per ensenyar-me el xalet? Jo vull
tornar a la meva casa.
-Bé,
la seva casa és aquesta ara. Molt millor, no, que el seu minúscul apartament de
lloguer?
No ho vaig suportar més i em vaig posar a
plorar sense aturador. Tot plegat em superava i el malestar no em deixava
viure. Per què m’estava passant tot allò justament quan era tan a prop d’un
canvi tan important i il·lusionant a la meva vida? Dies que havien de ser
feliços s’havien tornat infernals. Dir que em sentia en un malson era dir poc. Era
incapaç d’entendre-ho i d’assimilar-ho.
Davant la insistència del malfactor, i donat
que no volia incomodar-lo, finalment vaig acceptar de fer una mena de tour per
la casa. Certament, malgrat el meu estat d’atac de nervis, vaig poder apreciar
la grandesa i singularitat de la construcció. Hi havia luxe per tot arreu. Al
menjador, però, una fotografia inesperada dins d’un marc d’or em va cridar
ràpidament l’atenció i va elevar el meu estat de desconcert a màxims del dia.
-Què
hi fa aquesta foto del meu promès i jo a la platja aquí sobre la taula? Només
la teníem ell i jo. Com l’han
aconseguida?
-Bona
pregunta. Potser te la pot contestar ell en persona.
Certament no guanyava per sorpreses, en aquest
cas negatives, ja que en aquells mateixos moments va aparèixer per la porta del
menjador el meu promès amb les mans lligades darrere i la boca tapada per una
gran cinta que li donava la volta al cap. L’acompanyava de ben prop l’altre
segrestador. Podia ser el panorama més terrible?
-
A tu també t’han segrestat, amor meu? No pot ser que sigui veritat el que estem
vivint. És un malson terrible.
I mentre plorava desconsoladament, vaig veure
com el meu futur marit aconseguia de deslligar-se i es llançava contra els
segrestadors amb força i ràbia fins que aquests, ben apallissats, van marxar
corrent. Un gir inesperat a una situació que pintava de final incert, més aviat
tirant a terrible, que li vaig agrair al Pep amb una abraçada intensa després
de treure-li la cinta que li impedia de parlar.
-Oh,
amor meu, ets el meu heroi! Gràcies! Fugim!
-Gràcies
a tu! Gràcies preciosa! Què, t’ha agradat la casa?
-Tu
també? I què més dóna si m’agrada o em deixa d’agradar? Fugim d’una vegada
d’aquest infern.
-No,
no caldrà que fugim... Ens la quedem!
-Però,
què dius boig!?
-El
que sents! Sembla que aquests malfactors ja no la necessiten... Ha ha ha! Et
diré la veritat: tot això ha estat un muntatge de pel·lícula per fer la
sorpresa més gran. L’he comprada per a tu i per a mi... A què ha estat una bona
sorpresa?
-Sí,
sorpresa ha estat, però una gran putada també. Ets idiota o què? Ho he passat
molt malament. Això no se’m fa carallot!
-Això
és el que té casar-se amb un actor de pel·lícules d’acció... Ha ha ha! Ves-te
preparant!
Parlant
d’acció, no sé com el vaig deixar viu. De fet, estava tan enfadada que li vaig
tirar la nostra foto pel cap i va acabar sagnant i a l’hospital amb quatre
punts al cap. Era el mínim que es mereixia, no? Ja m’havia d’haver imaginat que
tot plegat era una “genial” idea del promès, sobretot pensant com va ser el dia
que em va demanar matrimoni amb tota aquella escena terrible d’un robatori en
una joieria a punta de pistola. El dia del casament, en canvi, es va comportar,
suposo. Només va arribar emmanillat dalt d'un cotxe patrulla. No sé com
prendre-m'ho. M'ho prendré amb humor. Ha ha ha!
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario