Em trobava al magatzem organitzant tot el
material elèctric de la meva petita empresa de lampisteria quan vaig rebre una
trucada d’una noia molt sol·lícita que, de entrada, no em va semblar fora de
lloc.
-
Joan Pérez?
-Sí,
vostè dirà.
-Podries
venir dilluns que ve a primera hora a fer un treballet? És per substituir el
que teníem contractat. Li ha agafat la Covid...
-Sí,
es clar. On és la feina?
-Res.
Una petita intervenció al menjador de la casa, al costat de la llar de foc. Vine
puntual a les vuit del matí i t’explicarem en què consisteix el treball. Res
que no pugui fer un gran professional com tu.
-Molt
bé, gràcies. Dilluns ens veiem doncs.
Després d’aclarir la direcció de l’indret de
l’obra, la noia va penjar i vaig seguir organitzant el magatzem sense més
novetat en un dia que estava resultant d’allò més normal, aparentment.
El dilluns següent vaig agafar la meva vella
furgoneta, com sempre curulla de material elèctric fins el sostre, i em vaig dirigir
al treballet que m’havia sortit per a primera hora del matí. L’arribada al
xalet de la zona alta de Canet de Mar va ser una mica caòtica ja que estava
plena de cotxes per tot arreu i de gent dins i fora de la casa. Vaig pensar que
estarien fent reformes a l’edifici, tot i que la mena de gent i els cotxes i
furgonetes que conduïen no semblaven pas propis d’aquell gremi.
Aviat vaig descobrir el perquè d’aquell
rebombori generalitzat. Estaven preparant el rodatge d’una pel·lícula, o part
d’ella, a l’interior de la casa. Mentre em donava voltes el cap intentant
explicar-me per què necessitaven un lampista aquella gent del món del cinema
que semblaven anar tan ben preparats per a qualsevol contratemps, vaig sentir
que algú cridava el meu nom. D’immediat em vaig donar a conèixer i vaig
acompanyar la jove que m’havia cridat fins a l’interior de la casa. Allà em va
rebre un home totalment despentinat amb actitud tensa i nerviosa.
-Arribes
tard collons! Et vam dir a les vuit... No estem per esperar ningú! Qui et creus
que ets, el Tom Cruise?
-Perdoni
però és que hi havia cua a l’autopista per un accident.
-Excuses!
Deixem-ho estar. Aquí tens el guió amb la teva breu intervenció.
-Collons!
Ho sento, però jo... Crec que s’equivoca...
-Apa
va que anem molt tard! Ho faràs bé. Només són quatre paraules i t’hi poses bé
quan la Laura, entregada als teus encants de seductor barat, et descobreixi els
seus profunds sentiments i t’endinyi un petó de rosca de mig minut. Està ja
preparada al costat de la llar de foc. Som-hi que està encesa i fot una calor
aquí dins insuportable en ple mes d’agost.
Em va semblar més que clar que hi havia hagut
una confusió terrible, o potser no tan terrible. Quan em vaig girar i vaig
veure l’actriu protagonista no m’ho podia creure. Era ni més ni menys que la
gran i guapíssima Laura Vera. Jo petonejant aquella dona de bandera, encara que
fos fingit? Un pobre lampista com jo sortint en una escena de la pel·lícula al
seu costat i fent-me mundialment famós? Ni boig havia de deixar passar aquella
oportunitat i no m’ho vaig pensar dues vegades.
Escena
3, presa 1: Acció!
-T’he
de confessar una cosa, Jean Paul. Vine aquí i t’ho diré a l’orella.
-Sóc
tot oïdes, i boca... Ha ha ha!
Tallin!
Què dius barrut!? On diu això de la boca? A veure si ens cenyim al guió. No t’emocionis, collons! Apa, repetim
l’escena, que no estem rodant TITÀNIC!
Escena
3, presa 2: Acció!
-T’he
de confessar una cosa, Jean Paul. Vine aquí i t’ho diré a l’orella.
-Sóc
tot oïdes preciosa.
I en aquell precís, i preciós, moment se’m va
llançar a sobre i em va petonejar com si no hi hagués demà. Inoblidable moment
que guardo com un gran trofeu en l’exclusiu calaix de records dignes de
memòria. Sobretot perquè la meva intervenció en el món de l’actuació va
començar i acabar aquí. Algú de la producció del film que coneixia el Joan
Pérez, actor, no lampista, va preguntar qui era jo. No va tardar en destapar-se
la confusió i em van convidar educadament a desaparèixer del rodatge i de la
casa. Abans, però, se’m va apropar la meravellosa Laura Vera i em va sorprendre
amb unes paraules i un gest que qualsevol home voldria sentir i gaudir.
-Saps
que beses molt bé, guapo?
-Si
tu ho dius, ha ha ha! Puc fer-ho millor encara, ha ha ha! Estava molt
nerviós... És la primera vegada que beso una preciositat com tu...
-Aquí
tens el meu número. Truca’m quan vulguis, mon chéri.
-Ho
faré, ho faré... Crec que hem connectat molt bé tu i jo... Serà perquè sóc
lampista... Ha ha ha!
-Ha
ha ha! A sobre ets graciós. Truca’m, que parlarem de connexions... Ha ha ha!
I a fe que la vaig trucar aquella mateixa nit.
La resta us la podeu imaginar. La meva vida ara mateix és pròpia d’una comèdia
romàntica un xic cursi, ho admeto, tot i que les besades ja no són fingides, us
ho puc ben assegurar.
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario