Feia dies que esperava amb candeletes l’estrena
de Crit Mortal VI. Els anteriors cinc
episodis m’havien fet xalar d’allò més i no veia el moment de descobrir les
sorpreses ensangonades de la nova entrega.
Vaig acudir al cinema molta estona abans de l’hora prevista per a la
projecció i em vaig afegir a la gran cua d’espectadors que ja gairebé envoltava
l’illa de cases on es trobava el cinema. Per passar més ràpid l’estona, i per
anar escalfant motors, em vaig entretenir mirant Crit Mortal V al mòbil, i certament no vaig parar massa atenció a
la gent que davant i darrere meu passaven l’estona com podien. Un fet que no va
impedir que em sorprengués de la mena de públic que m’envoltava, però fins em
vaig alegrar que hi hagués dones de totes les edats i no els típics homes
d’aspecte fosc que m’havia trobat en anteriors ocasions. Semblava que a poc a
poc el públic femení començava a valorar les obres d’art cinematogràfiques
fetes a partir de la mort i la violència. Per què no? El mal està present en
les nostres vides, ho vulguem o no, i veure’l reflectit en l’existència, encara
que fictícia, d’altres té un efecte catàrtic i alliberador certament
recomanable per a la nostra salut mental.
Després de pràcticament una hora de cua vaig
poder per fi seure a la butaca del cinema. A diferència d’altres vegades, en
aquesta ocasió vaig tenir la sort, perquè no confessar-ho, de gaudir de la
companyia, encara que estranya, de dues dones de bellesa notable a dreta i
esquerra. Aparentment venien soles ja que no interactuaven amb ningú del seu
entorn. “Espero que no se’m posin
histèriques quan comenci a rajar la sang”, em vaig dir amb un mig somriure
conseqüència d’un pensament un xic massa paternalista, ho reconec. “Si cal jo les calmo” vaig acabar
concloent sense millorar massa el pensament anterior.
Una estona després de l’hora prevista per al
passi de la pel·lícula es van tancar el llums. Un senyal inequívoc que el gran
moment tan esperat havia arribat. Després d’uns sempre inoportuns anuncis
comercials per fi van fer-se presents a la pantalla els crèdits d’entrada del
film. I amb ells la més terrible de les sorpreses ja que on esperava llegir Crit Mortal VI va aparèixer La Boda de la Meva Millor Enemiga. No
m’ho podia creure. Em vaig fregar els ulls diversos cops sense èxit. La
realitat no millorava, ans al contrari empitjorava a cada fotograma que
contemplava. Finalment li vaig preguntar a la veïna de la dreta de què anava
allò.
-És
una comèdia romàntica. M’han dit que és molt divertida. A mi m’encanten les
històries d’amor... A tu no?
-Si
acaben en assassinat... Igual l’enemiga acaba morta cruelment el dia de la
boda...
-Ha
ha ha! Què graciós! Crec que ets l’únic home sol que ha vingut a veure-la. Els
altres vénen arrossegats per la dona o
la nòvia. Deus ser molt sensible, com a mi m’agraden els homes...
La nostra “interessant” conversa es va
interrompre abruptament en el millor moment quan la veïna de l’esquerra, guapa
però molt malcarada, ens va fer callar
amb un sorollós retret.
-Shhhhh!
Facin el favor! Shhhhh!
-Ja
callem, ja callem... Que sembla molt interessant.
Vaig dir, sorneguerament, mentre estava
començant a aixecar el cul del seient per marxar discretament abans de
penedir-me d’haver-me quedat. Tanmateix,
en el darrer moment, alguna força estranya em va impedir de fer-ho. Potser
perquè em vaig adonar, després de mirar el rellotge, que m’havia confós de dia.
L’estrena de Crit Mortal VI era
l’endemà. La impaciència segurament m’havia portat a precipitar-me i anar abans
d’hora al cinema. Un cop ja allà, i amb l’entrada pagada, vaig decidir de
quedar-me assegut on estava, a risc molt alt d’acabar dormint com un bebè en
poca estona.
Sorprenentment, la pel·lícula tenia la seva
gràcia sense que hagués de morir ningú salvatgement. També tenia els típics
moments pensats per provocar la llàgrima fàcil de l’espectador com es va poder
comprovar aviat amb la meva veïna de butaca.
-És
que sóc molt ploranera. M’emociono enseguida... A vegades no sé si ploro de
pena o d’alegria... No tindrà un mocador de paper?
-Tingui,
quedi-se’ls... Li faran més menester a vostè que a mi, senyora?
-Roser
Julià. I vostè?
-Molt
de gust! Jaume Bosch per servir-li mocadors i el que faci falta...
-Ha
ha ha! Gràcies Jaume!
Mentre la pel·lícula avançava entre grans
riallades del públic i fins algun aplaudiment, la Roser s’anava entusiasmant i
entusiasmant a un ritme frenètic. Tan va ser així que en el moment del clímax
final en què la protagonista va besar apassionadament el guaperes de torn ella se'm va llançar a
sobre sense fre a fi d'emular l'acció de la pantalla, suposo.
-Roser!
Què fa?
-Ai
Déu meu, perdoni! He perdut els estreps lamentablement. Estic molt avergonyida.
És que m'he sentit tan concernida per aquest final tan bonic. Això no passa a
la realitat!
-Que
no passa? Ara veuràs si passa...
I en aquell moment vaig ser jo el que em vaig
abalançar sobre la Roser i ens vam fondre en un petó apassionat que va deixar
en propi d'aficionats el de la pantalla.
-Que
consti que has començat tu, eh Roser?
-Sí,
sí, Jaume i no ho lamento pas... Ha ha ha! Repetim el final?
-I
tant, però més que un final crec que és un principi.
-Sí,
un principi prometedor. Ha ha ha!
Finalment l'endemà no vaig ni recordar d'anar a
veure Crit Mortal VI. Qui vol "crits
mortals" si pot tenir besades d'amor apassionades?
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario